atuTMBetretallen

Usuàries i treballadores unint-nos en la lluita

Piquets informatius

Article de David Fernândez, publicat a Media.cat

Ja han començat. I es fita la cridòria d’una hora lluny. Fulls volants en rius de tinta diària, anuncis regalats camuflats de notícia, tertulians que bramen com si s’acabés el món i editorials papals de missa diària que pontifiquen el bé i el mal. Són els altres piquets, si. Quotidians, retribuïts i ben pagats, i dels què se’n parla poc. Piquets preventius i coercitius; alarmants i alarmistes; unànimes i unidireccionals; que pretenen sacsejar i violentar el dret de vaga. I que han trigat ben poc en surar.

Tan bon punt es va anunciar la vaga al transport públic de Barcelona –a la que s’ha sumat també un sector del taxi- els contrapiquets van ressorgir amb virulència. Cridaners per veure si ens fan callar. Motiu de fons, abduïda excusa adduïda i roc a la faixa: la coincidència amb la barrila del World Congress Mobil. D’aleshores ençà, tota l’artilleria verbal i escrita dels mass media del poder dispara ràfegues, llença mentides, acoquina el personal i bloqueja els accessos a la lliure informació sobre la vaga de la plantilla de busos i metro. Apagada informativa desfermant l’habitual vocabulari patològic, mostrant escàs rigor analític i palesant la nul·la voluntat d’explicar el moll de l’os del conflicte sociolaboral. Conflicte que arrela en la pèssima gestió d’una direcció de TMB –folrada de sous públics estratosfèrics i plans de pensió per pixar colònia- incapaç de complir la paraula dita i signada. Van dir que no retallarien serveis i han suprimit línies senceres. Van dir que complirien el conveni i no han fet res més que vulnerar-lo. I, de passada, han apujat el bitllet senzill un 38%. Això si, als turistes del bus turístic només un 4,5%. No fos cas. Que per alguna cosa som a Barcelona: aparador de farses, boutique d’estafes i marca de tafurers professionals disseny-mascle-alfa: amoixen enfora, maltracten portes endins.

I tot i així, sants ovaris, la culpa –la culpa mediàtica- és dels treballadors i treballadores, sotmesos a judici informatiu, paral·lel i sumaríssim sense cap dret a defensa. Adjectius matussers i anàlisis primaris –per no dir primitius- que atien els més baixos instints de la condició humana, que pretenen anul·lar tota solidaritat i que cerquen estats d’opinió que acaben com acaben; en la santa foguera de la santa inquisició. Poca broma. Als treballadors del Prat que van ocupar les pistes se’ls va voler jutjar per “sedició” a l’Audiència Nacional. Als controladors aeris –remember contrarevolution?- se’ls va militaritzar.

Tornen a ploure mentides, via figura del sometent-tertulià, i no és pas cap novetat. Des de Mèdia.cat, arran de les retallades anunciades per Zapatero el maig de 2010, ja es va analitzar la justificació mediàtica i la legitimació axiomàtica (“necessària, ineludible, inevitable”) de les retallades, ancorades en el “there is no alternative” (TINA) parit per Margaret Thatcher. Militar dama de ferro que concebia la informació com a plom. I a plom cau el plom darrerament. La darrera vaga general, la del 29S,  també ho va tornar a demostrar: com es fabricaven consensos antisocials i com es construïa una opinió publicada que només produïa i reproduïa els interessos de les elits, presentant com interessos generals i universals el que eren purs interessos privats d’una minoria. Decalatges del qui paga mana, la desigualtat té qui la mesuri. Mentre el suport a la vaga general rebia una adhesió social superior al 50%, m’atreviria a escriure que la traducció d’aquell suport popular explícit en les tertúlies públiques i privades, matinals o nocturnes, no va passar del 3% en el país del 3%. Ja se sap. Pluralitat jibaritzada. Esmicolada. Esparracada. Muda, sorda, cega. Inexistent.

Res nou dessota el cel gris de la manipulació. De fet, poca originalitat. Assistim un cop més a la revisitada ‘fórmula de la vall de Mohawk’, que Noam Chomsky analitza en la seva radiografia de la història de la propaganda. Pennsilvània. 1937. La vaga a l’acer és indoblegable. Dos mesos ininterromputs de lluita obrera. Però la patronal aprofundeix en els mètodes científics per a trencar una vaga i descobreix, després de dècades de pistolerisme patronal, un poderós estri: les campanyes de premsa. Quatre portades, la vaga cau i les fàbriques reobren. Cinc mentides, tres biaixos i quatre estigmes: victòria. Tal com pretenen que passi avui, ara i aquí, amb la vaga convocada a TMB. Argumentari de ritual habitual: que malmet l’economia, que s’enfonsa el país, que degrada la imatge de Barcelona, que fot el poble, que els salaris són massa alts. Sempre la mateixa lletania, que esgota. Florido Pensil obligat avui a declinar 1000 cops “la va-ga és una ir-res-pon-sa-bi-li-tat in-so-li-dà-ria”. Por el Imperio hacia Dios. Dictacràcia, democradura.

I és que la lletania perllongada de Mohawk és així: l’ombra allargada de l’incombustible piquet de premsa patronal neuròtica. Que s’alimenta de la inèrcia de l’obediència instal·lada a les casernes. Perdó, a les redaccions i les televisions de la guerra de la informació. Ara bé, si la memòria sempre és antídot caldrà recordar als alenadors de tot oblit que el febrer de 1918 Barcelona es va quedar literalment a les fosques per poder fer una mica de llum sobre el futur. La vaga de La Canadenca, rere morts i 3.000 detinguts, va conquerir la jornada de 8 hores. Jornada que avui ja és quimera en algunes subcontractes telefòniques de casa nostra que s’exposaran al mundialístic congrés de mòbils mundials.

Sant tornem-hi de nou, doncs. Vendre fum, atiar el foc de la cultura de la por i posar-se la disfressa de bomber quan s’és piròman. A pals amb la pastanaga i posem-nos el casc, que qui va fer el malalt pretén vendre ara l’hospital (privat) via Felip Romanones Puig. Vés. En el país on el goril·la és blanc i la Mare de Déu negra, tot va al revés encara. Dicotomia i antagonia, caldria salpebrar-ho tot amb els dubtosos motius que concorren per estar orgullosos de la capitalitat barcelonina del congrés eucarístic del mòbil. Hòsties. Un altre ‘gran esdeveniment’ que només genera riquesa privada i privatitzada, que promou una indústria devastadora –que li preguntin al poble congolès, espoliat en l’extracció del coltan; o als treballadors xinesos que es debaten entre fabricar Iphones o suïcidar-se- i que, als Països Catalans, fomenta les condicions de treball més draconianes i precàries a base de subcontractes. Quan paga la ciutat realment i que en rep de veres? Estaria rebé que es fessin públics els balanços fiscals opacs d’una trobada finançada també amb recursos públics però que clou indefectiblement en guanys privats.

Sia com sia, la història, això xiulen els que saben, és com una profecia. Per allò que no ha estat, anuncia el que serà. Si Barcelona es va quedar a les palpentes per conquerir les 8 hores ara fa cent anys, potser caldrà que s’aturi per defensar uns serveis públics més que amenaçats. La paradoxa és sempre igual des d’Antígona i Espartac: només desobeint s’avança. Tanques el carrer però obres el camí.

Dos punts i punt i seguit. D’opinió subjectiva: potser el que degrada la imatge de Barcelona és una empresa pública que maltracta i enganya els treballadors; una alcaldia que per no tenir no té ni paraula; i una TMB amb 523 directius fora de conveni que costen milions i milions d’euros cada any. No hi ha pas gaire motiu d’orgull i si de vergonya, pròpia i aliena. Però sense dubte és un honor i una esperança cohabitar la ciutat amb treballadors i treballadores que s’atreveixen a denunciar-ho, que convoquen vagues quan no poden més i que segueixen l’estela emancipatòria de La Canadenca, de la vaga dels tramvies del 1951 que va desafiar la dictadura franquista o del moviment veïnal que segrestava autobusos perifèrics a finals del 70 per assolir el dret al transport públic.

Anònims fidels a la Barcelona real que es mou i no es ven. I no pas a la Barcelona dels prospectes impresos en paper cuixé, que volten pel món revenent la ciutat prodigi dels mòbils. A 4.900 euros la inscripció, això rai. I clar que no cal ni dir que soc subjectiu: #joamblavagadetmb, malgrat els contrapiquets antiinformatius de la coacció de la reacció. A la llum dels fets i de la memòria d’un futur anterior, sempre amb els Nois del Sucre del XXI. Amb ‘la gent de Les Protestes’ que xiularia l’Ovidi. Amb els que reben i es deixen la pell i les hores i els dies per millorar les condicions de vida. Contra els qui s’entesten en empitjorar-les. In secula seculorum. Amen.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 16 febrer 2012 by in Notícies, Opinió and tagged , , , .

Introdueix la teva adreça d'email per rebre notificacions de nous continguts de la web.

Join 16 other followers

Arxiu

VISITES AL BLOC

%d bloggers like this: